Comentaris

Nom Complert	Comentari	Data
grup d'etica Eixample esquerra	TEMA A DEBAT Nº 1 Comité etica SAP Eixample Ezquerra 11 març 2008 Consideraciones respecto de la situación de la paciente: 1. se plantea si la información sobre el estado de salud de la paciente y sobre la posible evolución de síntomas ha sido dada no solamente de forma clara y precisa sino de forma que haya sido integrada y entendida por la paciente. Trabajar el Duelo Anticipado, la soledad y como puede ser el fin es un buen mecanismo para favorecer la expresión de miedos, sentimientos y también para evitar falsas expectativas y fantasías. 2. su decisión de morir en casa parece estar basada en una experiencia negativa previa y reciente con su esposo. Sin embargo en un paciente oncológico no siempre es posible controlar los síntomas en una situación final y menos si no hay un cuidador principal. Escuchar y aclarar dudas y hablar de los miedos puede contribuir a que el paciente en un momento dado pueda cambiar de opinión y dejarse ingresar para ser cuidado. 3. Nos preguntamos “Que es lo mas traumático para la paciente?” Para los profesionales que la cuidan es que muera “desatendida” en casa. Pero y¿ para la paciente¿? Nuestras expectativas de bienestar no tienen porque coincidir con la de los demás. 4. desconocemos cual era la posición económica de la paciente, pero nos encontramos muchos casos en que hay recursos económicos suficientes pero los pacientes no quieren gastarlos en si mismos. La pregunta que se haría, en caso de que la paciente tuviera recursos para pagar alguien que la cuide 24 horas, es “¿para que quiere el dinero si su enfermedad es irreversible y le queda poco tiempo? ¿no seria mejor, para usted, que pudiera disfrutarlo usted y no que se pierdan en el banco, estado, etc?” A veces a los profesionales nos da miedo hablar de la muerte, de ser claros, permitir al otro que pueda arreglar sus asuntos, que pueda despedirse… 5. que la paciente no tuviera el DVA no creemos que cambie la reflexión del caso. Consideraciones a los profesionales: 1. Se plantea un caso, en que los profesionales se enfrentan a un caso de una enfermedad dolorosa, de alto impacto emocional puesto que es irreversible y con el agravante de una situación social difícil. Encarar la muerte de otro siempre nos puede despertar nuestros propios miedos, nuestras propias inseguridades. Nuestra pregunta es “¿Contamos los profesionales de primaria con el soporte adecuado para hacer frente a estas situaciones y a otras que también nos despiertan conflictos?”. La inmensa mayoría de las veces la respuesta es no. 2. Otro punto importante es la mezcla con posibles conflictos legales. Si alguna de las compañeras que iba a curarla cada día se encontraba a la paciente muerta “ ¿Qué hubiera pasado?”, “ estaba todo bien consensuado y aclarado entre todos los profesionales de los distintos ámbitos que atendían a la paciente?” quizás esta era la justificación de comentárselo al juez mas que la incapacitación que creemos que no hubiera seguido adelante puesto que en diferentes puntos de la historia se explica que tiene las capacidades mentales perfectas. 3. Al Caso, ya de por si complicado, nos parece se añade un conflicto entre los diferentes profesionales que atienden a la paciente. En primaria vamos todos muy saturados de trabajo no solo asistencial, sino cada vez mas el burocrático. También se nos llena de sesiones algunas puramente teóricas. Creemos que fomentar espacios donde los diferentes profesionales de un equipo puedan reunirse para trabajar conjuntamente un caso mediante el compartir los miedos, inseguridades, las diferentes opiniones y creencias y poder llegar a un acuerdo de objetivos básicos colectivos como equipo para esa determinada situación. Mejora la atención y el tiempo dedicado por cada profesional pero sobre todo mejora nuestra comunicación como equipo y fomenta el respeto y la reflexión entre nosotros.	26-03-2008
Mónica Rodríguez. Médico de familia	La opinión de enfermeria de que no se hace lo que se debe por el bien de la paciente en qué se concreta? Dado que es el caso de una persona con una enfermedad terminal, cuyo máximo deseo quedarse en casa, qué beneficio concreto tendría en ella el ingreso? Que carencias tiene en su domicilio que serían cubiertas en un ingreso? Que podria comer mejor? Que alguien estaría pendiente de que tomara su medicación, de tenerla aseada? Es una pena que el dinero que esta persona ingresada de gasto no pudiera invertirse en pagar a alguien que permaneciera a su lado cuidándola en sus últimos días, y de este modo satisfacer su intenso deseo de permanecer en casa y la lógica de los profesionales de tenerla bien cuidada.	03-04-2008
Mariola Sánchez ABS Raval Sud	Un dels principis bàsics de la Ètica és el principi d’autonomia i com a professional de la salut ha de respectar les decisions de les persones que atenem en la nostra tasca diària sempre i quan verifiquem que la persona ha pres una decisió amb totes les seves facultats mental intactes i que o hem informat de totes els possibles conseqüències que aquesta decisió li pot comp0rotar. Una vegada que ehem verificat tot això seria el temps de mobilitzar tots el recursos sociosanitaris de zona disponibles que puguin oferir suport a domicili, PADES, EAP, Serveis Socials, Associacions, ONG, veïnal, amics, etc, etc. Crec que el problema no radica tant en respectar o no la decisió de l’usuari, la diferència d’opinions entre dos professionals, la qual cosa segurament és la que ha comportat notifiqués la situació al jutge, que és un professional imparcial i que pot decidir si la senyora està realment capacitada per a decidir sobre on vol morir. Particularment crec que no hagués calgut recórrer al jutge si tots dos professionals haguessin respectat el principi d’autonomia de la persona i hagués pogut parlar i treballar conjuntament. Els professionals de la Salut dels EAPs treballem amb moltes limitacions tant de recursos , com de professionals i també cal tenir en compte que com a persones tenim les nostres limitacions. Aquesta situació plantejada segurament l’hem viscut molts professionals i ens ha produït molt d’estres i angoixes a tots però no hem d’oblidar mai que qui decideix como vol morir i on és el pacient i no els professionals, nosaltres estem per acompanyar el procés.	03-04-2008
Anònim	Si tal com es diu, la persona està lúcida i clara la decisió és seva. Davant una situació terminal és el pacient la que ha d’avaluar si se sent ben tractada o no (si te dolor o està patint...) Jo l’hauria mantingut a casa. No hauria avisat al jutge, ho trobo absurd davant una persona competent. Com sempre s’hauria d’intentar raonar amb la pacient per què ella tingués clars el pros i contres de la situació i escollís amb el màxim d’informació, sabent que a casa no podria tenir tant suport... Però de tenir clar que estar en una institució no garanteix que moris més acompanyada, amb menys dolors, més tranquil·la,...	03-04-2008
Anònim	Contestaré les tres qüestions en ordre invers. Primera. En aquests casos no hi ha una altre solució complementar el suport sanitari amb el millor suport assistencial domiciliària que pugui proporcionar a l’organisme competent, es a dir, la Corporació local. Segona. Considero que no es un tema susceptible de ser judicialitzat. El desconcert i una certa ansietat que produeixen, lògicament, aquestes situacions porten als professional a pensar-ho que tot es pot tractar en aquesta via. Finalment n, jo invertiria la pregunta primera, per que penso que una possible resposta es troba allí. La formulació a respondre tindria que ser la següent: Si l’únic fonament d’obligar al ingrés institucional es prestar-li una cura tècnica, fins que punt aquest “ètica de l’assistència” pot doblegar el superior valor de la llibertat d’un subjecte, plenament lúcid, per escollir les condicions en les que morirà?	03-04-2008
Margarita Garcia Canela	Mentre es manté conservades les facultats mentals, amb claredat de raonament i d'argumentació, perquè hem d'obligar-la a morir de la manera que els professionals creiem adequada? És possible que no pugues tenir tot els suport que els professionals consideressin necessari per la manca de familia i xarxa social, però no és lliure en l'elecció de morir sola o acompanyada? Precisament en abse a aquest argument no crec necessari que sigui la justícia qui dirimeixi una disparitat de criteri entre professionals, quan no està en qüestió la capacitat per decidir de la malalta. Provablement podien existir solucions intermitges, de suport per part de xarxa informal, voluntariat etc... que li permetessin continuar a casa fins l'ultim moment. Però molt sovint aquestes decisions responen més a l'anoixa dels professionals i a la dificultat que tenim per acceptar maneres d'afrontar la mort (i d'afrontar la vida) diferents a les nostres que ens fan dur a terme actuacions que vulneren directament el principi de llibertat i autnomia de la persona.	19-05-2008
marian llussa arboix	Penso que es molt important respectar la voluntat del pacient, la llàstima es que no tingui un document de voluntats anticipades on hi constaria la persona intermediaria que es cuidaria d'ella.Sembla que no tenia familia però estava molt lúcida. No tenim informació de les converses i reflexions tingudes amb ella.Potser sembla un cas on es podria haber trobat una altre solució entre la veïna treballadora social opinió de la malalta pades...	20-05-2008
Susana Morales Lozano	En primer lloc, segons el relat , sembla un cas de maltracte greu , tot i que primer, penso , hauriem de valorar ,quin relat fa la pacient a l’actualitat sobre el maltractament que rep ,ja que si no hi ha evidencia física,i actualment el maltrate es verbal , serà molt difícil fer una valoració de la situació sense coneixer les situacions reals que desencadenen els maltractes i què considera ella maltracte . El fet de viure lluny del poble,no tenir independencia per fer desplaçaments , tampoc per la qüestió económica i social , ja son dades sospitoses en el contexte en que estem. Pregunto: s’ha valorat la capacitat mental d’aquesta senyora (minimentaltest o similars)?, no ès menyspreable l’edat, ni tampoc la posible manca de determinades aptituts enfront determinades situacions , sobretot per l’existencia d’aquestes agressions continúes durant 40anys. Potser per el profesional que porta a aquesta pacient,ès facil valorar la seva capacitació, perque la coneix d’anys i pot assegurar que no hi ha degeneració, però potser sería convenient, i sobretot en aquest cas, fer una valoració al respecte, ja que , ens hem de creure el que la senyora explica ja que no hi ha una evidencia física, i a l’hora de pasar a fer accions legals, ens hauriem d’ assegurar sobre aquesta capacitació. Coneixem al conyuge?. Com es desplaça fins el centre la senyora?. Acut sola a les visites o l’acompanyen sempre ? i si ès així qui l’acompanya? Potser, sería convenient veure si el pacient ès usuari nostre o d’un altre company del centre per poder contrastar . Si l’acompanya ell o la fan venir acompanyada sempre. Alguna vegada ha denunciat o ha pensat en denunciar?. Algún familiar o conegut l’ha acosellat alguna vegada sobre alguna actitut violenta del marit? La filla està en contacte amb ella? Hi ha alguna possibilitat de tenir una entrevista amb ella? S’ha parlat amb el fill o s’ha intentat treure el tema ? Considero que ès un cas difícil i que s’han de prendre determinades mesures abans d’actuar. Independenment de la decissió final, la meva actuació abans de denunciar, sería posar-me al dia en totes aquests questions que he plantejat sense demora. Sense el consentiment de la senyora, de moment sería prudent a l’hora de fer la denuncia, ja que , precipitar la denuncia en aquest cas , podría significar fer MAL a la pacient . Atentament Dra Susana Morales Lozano	12-09-2008
Núria Arnau Garcia	Si pot ser parlar amb la dona(sense que el marit se n'assabenti), de si vol parlar del tema, si vol exposar la seva situació, si vol parlar del que li passa, de si té proves relacionades amb el maltractament, de si vol denunciar els fets. Se li pot informa dels recurssos assistèncials disponibles per a dones maltractades. Primer crec que s'ha de respectar la voluntat de la dona de si vol donar el primer pas de denunciar, donant-li informació dels recursos disponibles per a dones maltractades En segon terme s'ha de valorar el risc que té ella i el seu fill, si el maltractador pot arribar a més....Si s'ha d'actuar, ja que el maltractador pot ser perillos, s'ha de pensar primer en la seguretat de la dona i del seu fill(denuncia, ordre d'allunyament).	02-10-2008
carol brunet terrats	Crec que a una persona que ha permès ésser maltractada durant 40 anys ara de cop i volta no se li poden canviar els esquemas. La decissió de trucar a un telefón d'ajuda (tinc entès que aquests números no surten a la factura) ha de ser presa per ella amb absolut convenciment del que aixó li comportarà. Primer ha de estar ella disposada a canviar d'actitut. Si no hi han lesions físiques crec que tu no has de denunciar-ho. El fill és una part del problema però hem d'anar per parts. Ni l'hem vist ni s'ha dirigit a nosaltres de moment. De moment crec que s'ha de respectar la voluntat de la dona de no denunciar.	07-10-2008

Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol
Av. Gran Via de les Corts Catalanes, 587 Àtic 08007 Barcelona
CIF G-60954104. Tel. 93 482 41 24
Avís legal